Dol: com ens adaptem a una pèrdua

Perdre algú important pot afectar les emocions, els pensaments, les relacions, les rutines i fins i tot la manera com sentim el nostre propi cos.

No hi ha una única manera correcta de viure el dol. Tampoc totes les persones passen necessàriament per una seqüència fixa d’etapes.

El dol no segueix necessàriament un camí lineal

Una de les maneres actuals de comprendre el dol és el Model de Procés Dual. En lloc d’imaginar un recorregut per fases successives, proposa que podem anar alternant entre moments més centrats en la pèrdua i d’altres en què atenem les exigències de la vida que continua. La revisió sistemàtica de Fiore dona suport a la utilitat d’aquest model, tot i que assenyala que alguns dels seus mecanismes encara necessiten més investigació (Fiore, 2021).

Una persona pot necessitar recordar, plorar o parlar de qui ha mort i, unes hores després, ocupar-se de la feina, gaudir d’una conversa o resoldre una qüestió quotidiana.

Aquestes oscil·lacions no signifiquen que estigui oblidant la persona ni que estigui vivint el dol «malament».

El cos també pot respondre a una pèrdua

El dol pot anar acompanyat d’alteracions del son, cansament, canvis de gana, tensió o dificultats de concentració.

La investigació també ha estudiat la resposta hormonal. Alguns estudis han trobat diferències en els nivells o ritmes del cortisol en grups de persones en dol, però els resultats varien segons factors com la intensitat del patiment, l’edat, la relació amb la persona morta i altres diferències individuals. La revisió disponible considera, a més, que bona part de l’evidència és encara metodològicament limitada (Hopf et al., 2020).

Per això seria massa simple afirmar que el dol «augmenta el cortisol» de la mateixa manera en totes les persones.

Una pèrdua ens fa créixer?

Algunes persones, amb el pas del temps, descriuen canvis positius: una nova valoració de la vida, canvis en les prioritats, vincles més profunds o una percepció diferent d’elles mateixes.

Aquest fenomen s’ha estudiat amb el nom de creixement posttraumàtic. S’ha observat, per exemple, en estudis sobre mares i pares que han perdut un fill (Waugh et al., 2018).

Però créixer després d’una pèrdua no és una obligació ni una mesura d’haver afrontat bé el dol.

Una pèrdua pot continuar sent dolorosa encara que una persona trobi significat en alguns aspectes del que ha viscut.

Cada dol necessita el seu propi temps

La intensitat del dol acostuma a canviar amb el temps, però no hi ha un calendari universal.

Hi ha moments, llocs o dates que poden tornar a activar el record i el dolor fins i tot molt temps després. Això, per si sol, no significa necessàriament que existeixi un problema psicològic.

Quan el patiment continua sent molt intens, dificulta de manera important la vida quotidiana o la persona sent que necessita ajuda per afrontar el que està vivint, pot ser útil fer una valoració professional.

Fonts i referències

Fiore, J. (2021). A systematic review of the dual process model of coping with bereavement (1999–2016). OMEGA—Journal of Death and Dying, 84(2), 414–458. https://doi.org/10.1177/0030222819893139

Hopf, D., Eckstein, M., Aguilar-Raab, C., Warth, M., & Ditzen, B. (2020). Neuroendocrine mechanisms of grief and bereavement: A systematic review and implications for future interventions. Journal of Neuroendocrinology, 32(8), Article e12887. https://doi.org/10.1111/jne.12887

Waugh, A., Kiemle, G., & Slade, P. (2018). What aspects of post-traumatic growth are experienced by bereaved parents? A systematic review. European Journal of Psychotraumatology, 9(1), Article 1506230. https://doi.org/10.1080/20008198.2018.1506230